24 August, 2011

Alicante, amigos para siempre!

 

Aquí tenemos la foto del millón con el famoso Miguel en el puerto de Alicante. Con lo bueno que somos, y lo malo que parecemos en la foto! Miguel tiene un vecino en el puerto un poco curioso. Un tío que come gambas a todas horas, para cenar y desayunar por lo menos. Jesús se llama. El y el capitán Jorge, se empeñaron a hacer una cena de amigos. Para ello trajeron sacos de gambas y un vino buenisimo. Yo, responsable, me fui a dormir pronto en  el barco de Miguel (Capone) con solo una copa, con intención de subirme al kayak lo más pronto posible. Normalmente me despiertan las gaviotas por la mañana, pero esa mañana me despertó el hihihi de Jesús y el hahaha de Jorge. Joder que aguante. Las 7 i media de la mañana y ellos dándolo todo. Total, que acabamos desayunando unas gambas espectaculares, unas no...unas cuantas!!! y ya que no había zumo de naranja nos conformamos con el buen vino, aunque Jorge seguía con su copa personal. A saber como hizo la foto, y es que no la soltaba, porque decía que sino se dormía.



Total, de Alicante me fui contento, con el aliento oliendo a gambas, la espalda arreglada de haber dormido en condiciones, la despensa un poco más cargada y con un trozo de periódico como este:


Todo esto por el corazón gigante de Miguel. Hasta siempre Alicante!

Viajando juntos

Al periodista y muy amigo Sergio González le encanta ser romántico. Lo es en la vida, y lo plasma en el papel. El es una de las personas que, aún y las distancias, me acompaña en el camino. Así se puede entender en el precioso reportaje que ha redactado, apasionado como es él, para Mundo Deportivo. Otra vez, el reconocimiento no pasa por alto, y se lo agradezco de todo corazón.


Aprovecho para recordarle y dejar constancia del pacto que me propuso en el caso de que llegara a Cádiz, que de ser así el vendría para entrevistarme en directo, y ya de paso tomarnos unas cañas! Luego, amigo, hablaremos de la senda de los cielos.

Vallès: "El caiakista solitari"



En Ramon es una de aquelles persones que consideren que el camí traçat es mereixedor d' una noticia, i sent de Granollers, el millor lloc es la Revista del Vallès. I així ho ha aconseguit, com ja va fer amb me germana a mans d'en Paco. Aquest article va sortir en l'edició del 5 d'agost on es pot interpretar una mica la idea d'aquest viatge.



Arrel d'aquesta noticia i la anterior he rebut molts ànims i elogis que agraeixo molt. També però hi ha gent que esta desconcertada i no sap ben bé perquè faig el que faig. Continuu insistint en que jo no faig això per desconcerta a ningú, ni per rebre elogis o reconeixements. La única finalitat es dins meu, un camí preciós ple de creixement que hem desperta la consciencia, i m'obre els ulls a la vegada que hem confirma lo previst i inclús ho supera. Sincerament, la gent que realment entén aquest viatge no pregunten el perquè, simplement diuen: clar.


20 August, 2011

Recordando el diario: El Desembarco (dia 48)

El suelo del barco no se puede ver, esta cubierto por muchas muchas latas de cervezas. Además debajo hay un saco enorme de piedras para evitar que este vuelque. Aún así, se puede ver en la mirada de los cerca de 20 tripulantes una fe ciega en que este barco esta noche se vuelca. Los tripulantes moros de la compañía Mercaders gritan con fuerza: UNO, todos a estribor, DOS, todos a babor, TRES, con más fuerza a babor, CUATRO, esto empieza a funcionar, el barco va de lado, CINCO se cogen del mástil para dar más fuerza, SEIS...etc. El barco aguanta (de momento). Hace solo un instante que la embarcación ha zarpado del puerto, al igual que lo hacen otras 33 rumbo a la orilla de La Vila (Vilajoiosa) donde esperan los cristianos. Es la guerra! El ambiente es de lo más alucinante, es como si se hubiera adentrado en un videojuego de piratas del caribe. Niebla, fuegos artificiales, tambores y musica, disparos y cañonazos simulando fuego cruzado. La orilla esta llena de antorchas y luces. 'Mercaders! más fuerte: MERCADERS! no se oye, MERCADEEEEEERS!!!!!!! Esta vez vamos a contar hasta 20! UNO, DOS.... a partir de la décima empieza a entrar agua en el barco mientras las cabezas de los mercaders que se encuentran a este lado están sumergidas en el mar. HOMBRE AL AGUA!! El Jaume se ha caído al mar de tanto zarandear. Unos cuantos intentan rescatar el flotador que se había quedado medio hundido entre las latas de cerveza (ya vacías), le tiran el flotador y lo vuelven a subir al barco. Amanece. Los barcos, a pesar de la olas, se acercan a la playa. Empieza el desembarco! Los disparos y tambores bélicos no cesan. Centenares de 'Moros' saltan de sus barcos y nadan hasta llegar a tierra. Los Mercaders también. Al llegar a la playa se lucha contra los cristianos, hasta que todos queden mojados. La embajada Mora llega así al castillo y anuncia su invasión. Los moros han salido victoriosos y lo celebran con música de percusión exquisita. Que no paren los tambores que no hay sueño y toca bailar!


Los moros Mercaders deben continuar de resaca, y yo continuo sin material fotográfico de esa noche, pero creo que en mi dibujo se puede entender el escenario en el que me hallaba, como en un cuento.

07 August, 2011

Recordant el diari: Cap de Creus

A partir de Llança tot canvia. El sol s'havia amagat per sortir en el dia més oportú, no només després del xafeg dels dies anteriors que hem va deixar amb la moral una mica baixa, sinó perquè era el dia que estaria de tu a tu amb el mateix CAP DE CREUS (cara nord), un dels racons més espectaculars de tot Catalunya. Les formes impossibles de les roques deixen a qualsevol amb la mandíbula esquinçada, i esque no n'hi ha per menys. Com ja vaig comentar als meus, et donen ganes de abraçar-les totes totes, i esque son monuments, ja que cap artista aconseguiria algo igual ni amb una ment tant tocada i creativa com la de Salvador Dalí (ell va intentar acostar-s'hi). Només la màgia de la naturalesa, i molt de vent de tramuntana durant milers i milers d'anys aconsegueixen esculpir-ne aquestes peces tant curioses i capricioses dels propis Pirineus arran de mar.


Com podeu observar la meva càmera no es de gran definició, però més enllà de la meva felicitat s'hi pot veure un petit tast del paisatge, que desgraciadament queda molt molt lluny de la realitat viscuda. Per a fotos autentiques que desperten passions haureu de buscar a la meva germana, que ella en sap un rato. En fi, continuant amb les fotos retro us deixo una amb un paisatge, una de les coves i una cala on el aigua era com un mirall.


Aquell dia, va ser el ja famós dia on vaig intercanvia un pop per a un bon plat de macarrons vegetarians (gratinats!) i una cervesa ben fresca a la terrassa de cap de creus, amb posta de sol inclosa. Un moment màgic de descans i de agraïment per a aquell dia. Per acabar varem fer una última cervesa tot cantant 'La gen normal' dels Manel amb una colla molt trempada de biòlegs de Girona que també feien nit a cala Jugadora, la qual estava tota il·luminada per la lluna 'casi plena'.

Pel mati vaig tenir una visita que ja hem va anuncià en Jürgen. Un kayakista de 71 anys (Jordi) que surt cada dia des de fa 27 anys amb kayak, faci ventolina o bufi tramuntanada! Hem va ensenyar uns quants racons magnífics i vam palejar junts fins a Port Lligat on ens varem fer aquesta foto:


Al sortir de Port Lligat em crida un home des de un veler, en Francesc de l'Escola del Mar de Cadaqués, que s'havia confós amb un altre, però la ocasió va valer perquè m'oferis formar part de una petita sortida de kayakistes al mateix cap vespre per veure el eclipse de lluna. Dit i fet. Deixo el kayak en mans d'el altre Jordi de Kayaking Costa Brava i aprofito el dia per anar a Cadaqués i agafar algo de fruita i aigua. Encara més casualitats? i tant! La Marta i en Xavi estan sentats a la terrassa del Casino fent una cervesa. 'Hey Aventurer!' crida la Marta. Ells també es troben fent una ruta, però en direcció contraria. Els consells d'en Xavi m'han servit de molt per a aquest viatge així com els ànims de la Marta. A Sant Feliu de Guíxols hi teniu dues persones maquíssimes que us ensenyaran el que faci falta en relació al kayak. Moltes Gracies!

Cap de Creus continua de nit, i per primer i (de moment) únic cop agafo el kayak per tornar enrere. Sortim una colla des de Port Lligat per anar a Cap de creus, sopar a les roques del 'canó sec' i observar la sortida del eclipsi de lluna. Per descriure el moment faré ús de les paraules que fa servir en Mutur en el seu Blog: 'trobar un eclipsi que, és clar, no ens deixava veure la lluna, voltar Massa d’Or, quedar petrificats a Sa Freu, amb una imatge extraplanetaria inoblidable, la lluna sortint amb llum de l’ombra de la terra, i formant un estrany cos planetari en un cel trencat per les roques d’Encalladora'. I esque no n'hi havia per menys. A la foto, els participants d'aquesta sortida tant especial.